Els 7 pecats capitals dels bancs

Vampirisme

És una gran veritat que els bancs prefereixen no divulgar: la seva activitat està fortament subvencionada per la societat. Que aquests hagin estat objecte de vasts plans de rescat des de la crisi de 2008 no és un secret per a ningú. No obstant això, els bancs gaudeixen també d'altres formes més desconegudes d'ajuda que contribueixen a dopar la seva rendibilitat. En altres paraules, de la mateixa manera en què s'han convertit en mestres per socialitzar les seves pèrdues, els bancs també destaquen en l'art de fer-se recompensar pels seus beneficis. 

 

Un sector en perfusió

Els bancs europeus —principalment els més grans— gaudeixen de tres fonts principals d'assistència pública, directa i indirecta. La primera —la més evident— concerneix a les ajudes de l'Estat desbloquejades des de 2008 per rescatar-los. Mancant un marc jurídic europeu per a la gestió de les crisis bancàries, els Estats membres s'han vist forçats a estabilitzar els seus bancs a cop de centenars de milers de milions d'euros. Segons la Comissió Europea, les ajudes d'EstatAjudes estatals (concedides al sector financer)
Ajudes que es materialitzen sota la forma de mesures de recapitalització (aportacions de capital públic a bancs en dificultats), operacions de rescat d'actius dubtosos, concessió de préstecs a curt termini o garanties.
concedides al sector financer entre octubre de 2008 i desembre de 2010 es calculen en més de 1.240 mil milions d'euros, és a dir el 10,5% del PIBPIB
Indicador que suma els valors afegits de totes les empreses que operen dins del territori nacional. Comptabilitza el conjunt de les activitats generadores d'ingressos dins d'un territori, és a dir, la riquesa monetària total d'un país.
de la Unió Europea.
  A aquestes ajudes governamentals també s'afegeixen els subsidis atorgats pel Banc Central Europeu (BCE) a través de les seves operacions de refinançamentRefinançament de deute
Designa el fet de contractar nous préstecs per pagar els deutes actuals.
a llarg termini. Tement la restricció del crèdit [veure Imprudència], l'institut de Frankfurt va injectar més de 1.460 mil milions d'euros en el sector bancari en tres operacions de préstec efectuades respectivament al juny de 2009, al desembre de 2011 i al febrer de 2012. Rebent aquesta liquiditat amb el res menyspreable tipus del 1% (molt inferior al del mercat), els bancs es van beneficiar d'un subsidi massiu del BCE. Prenguem el cas, per exemple, del Royal Bank of Scotland: dels 6,3 mil milions d'euros prestats pel BCE al desembre de 2011, el banc britànic pagarà només 63 milions d'euros d'interès a l'any, enfront dels 270 milions d'euros que hagués hagut de pagar si s'hagués hagut de finançar directament als mercats financers. L'operació és tant més avantatjosa que, a canvi d'aquests préstecs barats, el BCE accepta per part dels bancs garanties conegudes com a "col·laterals", habitualment de pobra qualitat. A més, els bancs utilitzen una part de la liquiditat obtinguda per prestar al seu torn als Estats amb tipus notablement més elevats, la qual cosa els permet generar abundants beneficis. Per exemple, a l'agost de 2012, les tipus de préstec a deu anys italians i espanyols s'elevaven respectivament al 5,8% i al 6,4%.
  La tercera font d'ajuda pública —més indirecta— només beneficia els bancs de gran grandària. A causa del seu estatut d'institució "massa gran per fallir" [veure Megalomania], aquests gaudeixen del suport implícit de l'Estat, la qual cosa els permet rebre préstecs als mercats amb tipus més atractius que els proposats als bancs de menor grandària. D'aquesta manera, els seus creditors saben que no haurien de sofrir el cost d'una eventual fallida, en la mesura en què aquesta seria assumida per l'Estat i, en definitiva, pel contribuent. L'amplitud d'aquest fenomen ha estat estudiada principalment pels investigadors de la New Economics Foundation (NEF). Segons els seus càlculs, els bancs Crédit Agricole, BNP Paribas i Deutsche Bank haurien aconseguit per exemple en 2010 un subsidi de finançament respectivament de 12,3 mil milions d'euros, 6,2 mil milions d'euros i 3,9 mil milions d'euros.

Els revessos de l'ajuda 

L'assistència pública als bancs europeus genera quatre efectes perversos principals. En primer lloc, reforça el "risc moral"Risc moral (de l'anglès moral hazard)
Designa els canvis de comportament que pot engendrar per a un actor econòmic el fet d'estar cobert contra un risc donat. Sabent-se a priori protegit, l'actor econòmic tendeix a adquirir més riscos, provocant de cop una accentuació dels riscos globals en el sistema.
: sabent que l'Estat estarà sempre aquí per rescatar-los, els bancs —particularment els més grans— continuen adquirint riscos considerables. En segon lloc, l'assistència pública no s'aplica a l'arrel de la crisi bancària. Tal com ocorre amb el botox, les celebritats amb alguns anys que se l'injecten difuminen superficialment les seves arrugues, però mai no podran eliminar-les. El mateix s'aplica a les arrugues del sistema. En tercer lloc, introdueixen distorsions de competència en el sector bancari, en la mesura en què els bancs de grandària gran tendeixen a acaparar l'essencial dels subsidis públics. 
Finalment, les ajudes fan sofrir al contribuent el cost de la incapacitat bancària. Els plans de recapitalitzacióRecapitalització
Terme que designa l'afegit al capital propi d'un banc quan aquest capital es considera insuficient tenint en compte la seva activitat i els riscos  [...]
dels bancs han provocat, per exemple, una forta deterioració en les finances públiques d'Europa. Entre 2007 i 2010, el dèficit públicDèficit públic
Saldo anual negatiu entre recursos i despeses, on els recursos són inferiors a les despeses (dèficit pressupostari o dèficit de totes les administracions públiques, per exemple). Per compensar aquest dèficit i pagar totes les despeses previstes, l'Estat ha de demanar prestat i per tant endeutar-se.
dels Estats de la zona euro va esclatar, passant del -0,7% al -6% del PIBPIB
Indicador que suma els valors afegits de totes les empreses que operen dins del territori nacional. Comptabilitza el conjunt de les activitats generadores d'ingressos dins d'un territori, és a dir, la riquesa monetària total d'un país.
, la qual cosa s'ha traduït en un fort augment del seu deute públicDeute públic
Terme que designa el deute de l'Estat, és a dir el conjunt de préstecs contractats per l'Estat (per exemple, obligacions de l'Estat o bons del tresor), així com per administracions territorials i organismes de Seguretat Social.
, passant del 66,2% al 85,1% del PIBPIB
Indicador que suma els valors afegits de totes les empreses que operen dins del territori nacional. Comptabilitza el conjunt de les activitats generadores d'ingressos dins d'un territori, és a dir, la riquesa monetària total d'un país.
. Així mateix, les operacions de préstecs massius del BCE als bancs no estan exemptes de conseqüències per al contribuent europeu. Aquestes provoquen la degradació de la qualitat del balanç del banc central, la qual cosa a cert termini podria forçar els Estats membres a recapitalizar-lo (injectar capitals públics) per afermar la seva supervivència. En suma, és als pressupostos europeus en els quals recau el risc últim del BCE.